Reescriptures de l’Anunciació a Maria en la literatura catalana contemporània: Jacint Verdaguer, Josep Carner, Quim Monzó i Núria Cadenes

«Concebràs i tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús», diu l’àngel Gabriel a Maria, que, tot i que verge i compromesa en matrimoni amb Josep, es reconeix serventa del Senyor i accepta la paraula del missatger de Déu. L’episodi bíblic de l’Anunciació, protagonitzat per la Mare de Déu i narrat a l’evangeli de sant Lluc (Lc 1,26-38) —a l’evangeli de sant Mateu (Mt 1,18-24) també apareix, però el protagonisme recau sobre Josep—, ha estat aprofitat al llarg de la història com a motiu per a noves interpretacions artístiques; pensem, per exemple, en els quadres de Fra Angelico, Sandro Botticelli, Jacopo Tintoretto o Dante Gabriel Rossetti, entre d’altres. L’objectiu d’aquest article és analitzar-ne les reescriptures o relacions hipertextuals que diversos autors de la literatura catalana contemporània han realitzat: des de Jacint Verdaguer, al poemari Jesús Infant: Betlem (1891), fins a Núria Cadenes, al conte «M.» (AZ, 2009), passant per Josep Carner i el seu Deu rondalles de Jesús Infant (1904), o Quin Monzó, al relat «La sang del mes que ve» (Mil cretins, 2007), tots tenen en comú el punt de partida, això és, el mite de l’Anunciació a Maria. En aquest sentit, prenent com a model de referència Gérard Genette i el seu Palimpsestes. La littérature au second degré (1982), l’episodi bíblic actuaria com a text anterior A, o hipotext, mentre que les obres dels autors catalans que se’n deriven farien de texts B, o hipertexts. És l’examen d’aquestes relacions de derivació —transformacions serioses o transposicions en Verdaguer i en Carner; transformacions lúdiques o paròdies en Monzó i en Cadenes— el que ens permetrà observar el tractament i les característiques que els escriptors donen a la figura de la Mare de Déu: un tractament que va des de l’acceptació del paper submís que el destí li té guardat fins al de revolta o al de subversió respecte a l’ordre establert.