Poème et paysage dans l’œuvre de Jordi Pere Cerdà

Poema i paisatge a l’obra de Jordi Pere Cerdà : la invenció d’un estil L’obra poètica de Jordi Pere Cerdà naix en un espai particular, la Cerdanya, i molt aviat, en els primers reculls, l’escriptura, a més de crear amb noms (Puigmal, Carlit), imatges i ritmes, diversos paisatges de la muntanya ceretana, aconsegueix celebrar de manera més general la matèria, és a dir els elements de l’univers, a través d’una meditació sobre el temps, el qual no resideix sols en la continuïtat de les estacions sinó en la infinita eternitat de la terra, inseparable de l’home. Alhora anònim i omnipresent, el jo és solidari de totes les criatures; la seva expressió, d’una forta tensió lírica, fa de la Cerdanya un mite, el lloc dels orígens, una pàtria poètica, tal com la reinventen tots els grans escriptors. Però el cant poètic no es pot limitar a evocar les belleses d’un lloc, els seus costums, tot el que hauria pogut alimentar la nostàlgia de la infantesa o bé constituir una mena d’idealització d’un espai rural o encara l’esbós d’un paradís. Quan J. P. Cerdà publica La guatlla i la garba, ell ja ha entrat en la Història, ha lluitat en la Resistència durant la segona guerra mundial, i sense parlar mai d’una acció personal (que tots coneixem) al·ludeix a un combat col·lectiu, valent-se de la primera persona de plural. El paisatge d’hivern, per exemple, esdevé el lloc on els homes poden recordar les lluites, proposar d’altres llenguatges per a inventar un futur. La Cerdanya, a més de ser una sèrie de visions puntuals i sensitives, és l’espai d’un pastor andalús – un exiliat, doncs –, un món obert en què la fraternitat i l’amor es diuen al mateix temps que el sol de primavera, el fullam dels arbres, tot això sense que Jordi Pere Cerdà adopti en cap moment el to didàctic d’alguns poetes dels anys 1950-1960. L’obra és pura poesia : els mots de la llengua catalana tal com es parla a la Cerdanya, però reinventats per un gran escriptor. Un poeta d’aquesta dimensió havia pressentit des del començament que l’home ha de viatjar, primer per la imaginació : el mar era una imatge, un mot que simbolitza la llunyania, sempre necessària per a amplificar la creació artística. Els vents també designen el moviment, la comunicació amb d’altres llocs i d’altres homes. Tots els elements dels paisatges inicials es mantenen, però figurant en unes xarxes poètiques cada vegada més riques i denses; els espais tenen més complexitat i el temps còsmic i humà genera una meditació encara més profunda. El vers és l’instrument essencial de la dicció : breu en cobles simètriques, amb anàfores musicals, o bé llarg, lliure, repartit sobre tot l’espai blanc de la pàgina, perquè Cerdà, a més de conèixer la més alta tradició poètica catalana i europea, és un home d’avui, plenament un poeta contemporani.