L’augment de la longevitat a Europa: afegint anys a la vida o vida als anys?

L’esperança de vida en néixer a Espanya, l’any 1950 era de 64.2 i 59.3 anys per a dones i homes. D’aleshores ençà, l’esperança de vida ha augmentat de forma pràcticament ininterrompuda fins arribar als 85.1 i 79.6 anys el 2020, respectivament. El cas d’Espanya no és l’únic, atès que els habitants de la majoria de països del món sobreviuen fins a unes edats que es creien inabastables tan sols unes dècades enrere – fet que representa una fita històrica per a la humanitat (Vaupel et al., 2021). Si bé és cert que el retard generalitzat de la mortalitat constitueix un èxit col·lectiu sense precedents, cal preguntar-se si estem tenint el mateix èxit en el nostre esforç per ajornar l’aparició de malalties i discapacitats (és a dir, de la morbiditat). Si les davallades en les taxes de mortalitat no vénen acompanyades per descensos equivalents en les taxes de morbiditat, les persones que viuen en aquestes societats tendiran a viure més anys, però en pitjor estat de salut (Gruenberg, 1977) – un fenomen amb conseqüències enormes per a la sostenibilitat dels sistemes de salut i de pensions tal i com els coneixem. En aquesta edició del Perspectives Demogràfiques explorem en quina mesura els increments de longevitat registrats a Europa els darrers 30 anys s’han produït amb guanys d’anys en bona salut (és a dir: ‘afegint vida als anys’) o en mala salut (‘afegint anys a la vida’). Posant el focus no tan sols en la quantitat sinó també en la qualitat dels anys guanyats, volem aportar noves evidències sobre una qüestió de candent actualitat que ha de ser tinguda en compte en l’elaboració d’un gran ventall de polítiques públiques que, necessàriament, han d’anar més enllà de l’àmbit estrictament sanitari.