A Espanya, treballar més anys ha de venir de jove: apunts sobre la sortida del mercat laboral dels 50 als 65 anys en la darrera dècada

partir de 2013, l’edat de jubilació a Espanya, que era als 65 anys, augmenta paulatinament, de manera que el 2027 se situarà als 67 anys, amb el consegüent increment del llindar mínim d’anys de cotització, que passa dels 35 als 38 anys. La justificació d’aquesta mesura ha vingut de la mà de la sostenibilitat del sistema de seguretat social, atès que l’efectiu de persones grans augmenta a major velocitat que el nombre de contribuents. Però aquesta política ha estat criticada, atès que no té en compte la diversitat de vides laborals: el mercat laboral i la construcció social del treball són molt diferents en funció de l’ocupació i del sexe, generant-se múltiples tipologies de vida laboral. I si la vida laboral és variada, també ho hauria de ser també la sortida del mercat laboral. La política d’endarrerir de manera uniforme l’edat de jubilació no té en compte l’estat actual de les jubilacions. L’objectiu d’aquest estudi és conèixer, en la darrera dècada, qui s’ha jubilat abans o després i quines són les causes de la sortida del mercat laboral i la seva repercussió sobre el nombre d’anys cotitzats. A partir de les dades de la Mostra Contínua de Vides Laborals (MCLV) de la seguretat social, s’analitzen les sortides prematures del mercat laboral dels 50 als 65 anys d’edat, durant la dècada de 2010 a 2020. Es tracta de les generacions nascudes entre 1945 i 1954. Els resultats revelen que les dones treballen fins a edats més tardanes que els homes, que les persones en ocupacions rutinàries tendeixen a sortir prematurament del mercat laboral, i que, malgrat les diferències entre homes i dones, els anys treballats entre els 50 i els 59 anys són un bon predictor de l’allargament de la vida laboral a partir dels 60 anys.