La costruzione politica e architettonica del centro storico di Barcellona, 1979-2011

The research deals with the historic center of Barcelona between 1979 and 2011. The period is marked by a continuity of government unique in democratic systems, which has allowed the development of almost complete administrative, urban and cultural processes. The experience of Barcelona has been extensively studied and celebrated. Now, with the period of social democrat administration came to an end and architectural criticism more open to accommodate more scientific readings of that experience, the paper proposes an approach to the Barcelona Model through the study of the regeneration of Ciutat Vella (the historic center of Barcelona). The reasons for this choice are the crucial role that the historical centers have in European cities and in the peculiarities of the transformation of the old city in Barcelona. Parallel to the historical reconstruction , the study deals with the interaction between architecture and politics with respect to management and transformation of the urban reality, taking into account how economic and political globalization, on the one hand, and cultural and technological evolution, on the other hand, have changed the scenery of urban and architectural planning in recent years. The first part is an introduction and gives the coordinates in terms of edition and historic bases indispensable for understanding the thesis. In the second part, the research overviews thirty two years of planning and interventions in Ciutat Vella in a detailed explanation supported by data, documents and experiences. The period 1979-2011 is divided into four stages, treated in four sections: during the 1979-1986 stage, architects and politicians work together to fill the basic urban needs; from 1987 to 1996, the new administrative tools and Olympic success impart a strong acceleration to the renewal; from 1997 to 2004, the transformations reach their acme, thus raising protests and hopes; in the last step 2005-2011 , the architecture focuses on specific problems while the visionary policy fades. In this second part we have eight case studies (presented two at the end of each section) whose story and whose design features are considered to be representative of broader issues discussed in the text. The cases are: the square and gardens Emili Vendrell; square Mercè; the Fossar de les Moreres; the Rambla del Raval; the residences of so-called Porta Cambo; the square of the Vila de Madrid; the square George Orwell; Carrer Joaquín Costa. The third and final part of the work (that of the apparatuses), contains a bibliography and a list of media sources. In th is part there are also three interviews with key people in the transformation process described: novelist Manuel Vázquez Montalbán (met in 2001); former major Joan Clos; architect and politician Itziar González. The thesis takes the transformation of Ciutal Vella during the thirty years of socialist administration as a base to start a broader discussion about the relationship between architecture (cultural and technicalwise), historic city (as a physical and social multi-layered reality) and politics (considered as a combination of program, strategy and management) as a key to understanding the meaning of the contribution that architecture can make to the improvement of the city and society in the new global realities. La investigació tracta sobre les tranformacions urbanes al centre històric de Barcelona, entre 1979 i 2011 . El periode està marcat per una continuïtat de govern única en els sistemes democràtics, que ha permès el desenvolupament gairebé complet de processos administratius, urbans i culturals. L'experiència de Barcelona ha estat àmpliamente estudiada i celebrada. Ara, amb el període d'administració socialista ja acabat i amb una crítica arquitectònica madura per donar cabuda a lectures más científiques d'aquesta experiència. el treball proposa una visió de l'anomenat Model Barcelona a través l'estudi de la regeneració de Ciutat Vella. Les raons d'aquesta elecció són el paper crucial que tenen els centres histórics a les ciutats europees i en les peculiaritats amb què es s'ha realitzat la transformació de la ciutat vella de Barcelona. Paral·lelament a la reconstrucció històrica del procès, la tesi estudia la interacció entre l'arquitectura i la política respecte a la gestió i transformació de la realitat urbana, tenint en compte com la globalització econòmica i política, per una banda, i l'evolució cultural i tecnològica, per un'altra, han canviat el paisatge de l'acció projectual dels últims anys. La primera part és introductòria i es donen les coordenades redaccionals i històriques indispensables per a la comprensió de la tesi. A la segona part, es dona una explicació detallada de trenta-dos anys d'intervencions a Ciutat Vella recolzada per dades, documents i experiències. El període 1979-2011 es divideix en quatre etapes, tractades en quatre seccions: 1979-1986, els arquitectes i els polítics treballen junts per obviar els déficits inicials; de 1987 a 1996, les noves eines administratives i l'èxit olímpic imparteixen una forta acceleració a la reforma; de 1997 a 2004, la intensitat màxima de les intervencions genera esperançes i controvèrsies; des de 2005 fins a 2011 , l'arquitectura s'enfoca en problemes específics mentre que la visionarietat de la política s'esvaeix. En aquesta segona part tenim vuit casos-estudi (presentat dos a dos al final de cada secció), considerats (per la seva história i les característiques del disseny) representatius de qüestions més amplies discutides en el text. Els casos són: plaça i jardins d'Emili Vendrell; la plaça de la Mercè; el Fossar de les Moreres; la Rambla del Raval; les residències de l'anomenada Porta Cambó; la plaça de la Vila de Madrid; la plaça George Orwell; el carrer de Joaquim Costa. La tercera i última part del treball, els "aparati", conté la bibliografia i una lIista de les principals fons. En aquesta part també hi ha tres entrevistes amb persones clau en el procés de transformació descrit: l'escriptor Manuel Vázquez Montalbán (entrevistat al 2001), l'exalcalde Joan Clos i l'arquitecte i polític Itziar González. La tesi es basa en la transformació de Ciutat Vella al llarg dels trenta anys de gestió socialista per proposar una discussió més àmplia sobre la relació entre l'arquitectura (disciplina cultural i tècnica) , la ciutat històrica (realitat irresolta i estructurada en capes físiques i socials) i la política (combinació de programa, estratègia i gestió) com a clau per entendre el significat de la contribució que l'arquitectura pot aportar a la millora de la ciutat i de la societat en els nous escenaris globals.