Joan Jacme, cirurgià de Jaume I i Pere el Gran, autor de la traducció catalana del "Kitāb al-ʿuyūn" (‘Llibre dels ulls’) d’Alcoatí

L’edició de la traducció arabocatalana del Kitāb al-ʿuyūn (‘Llibre dels ulls’) d’Alcoatí,  publicada per Lluís Faraudo de Saint-Germain amb el títol de Libre de la figura del uyl en l’any 1933 va marcar una fita molt important en el desempolsament dels textos catalans antics de medicina, ciència i tècnica. Aquesta i altres destacades edicions d’aquells anys van incorporar aquesta part del patrimoni català al discurs filològic i històric. Des de 1933, la informació que aporten la introducció de Faraudo i l’estudi de J. M. Simón de Guilleuma que l’acompanya és tot el que se sap d’aquesta traducció: segons el manuscrit, l’autor va ser Joan Jacme, metge d’un rei d’Aragó imprecisat que va comprar un exemplar en àrab de l’obra i, s’entén, la hi va encomanar. El 1933, l’estat de la recerca feia que la identificació del traductor amb el cèlebre metge de Montpeller d’aquest nom, documentat en els anys 1363-1384, esdevingués inevitable, però també molt llaminera per a uns investigadors implicats en el Noucentisme. En conseqüència, el monarca havia de ser Pere III el Cerimoniós, i la traducció i el manuscrit –després desaparegut fins fa poc– havien de ser d’aquells anys, conclusió que quedava consolidada pel fet que aquest metge visités el rei a Barcelona en l’any 1378. Les recents recerques de J.-L. Bosc constaten que la traducció llatina de l’obra té una estreta relació amb la catalana i que el 1363 Gui de Chaulhac ja la cita, de manera que la traducció catalana hauria de correspondre a un període molt incipient d’aquest Joan Jacme durant el qual hauria estat metge del rei d’Aragó sense que n’hi haja cap constància documental (i tampoc de com podia ser que dominàs l’àrab). Problemes que fins ara no s’han resolt però que és evident que impugnen aquelles antigues conclusions. En aquest article reexaminem tota la qüestió, gràcies al retrobament del manuscrit, que permet fer-ne una anàlisi paleogràfica fonamentada, que el data a finals del primer quart del segle xiv; gràcies a l’aplicació dels coneixements actuals sobre la scripta librària catalana primitiva, que data la traducció d’abans de 1320/1330; i gràcies a la localització –possible per iniciatives com MedCat– d’un altre Joan Jacme, que va ser cirurgià de Jaume I i de Pere II el Gran, heretat en terres preses als musulmans al novell regne de València durant els anys 1271-1282 i, per tant, en contacte amb l’àrab parlat al territori. Tot plegat en fa una de les traduccions catalanes més antigues de la matèria, i la situa en un context geogràfic, cronològic i cultural més important encara.