Notícia d'Ernst Cassirer (1874-1945)

Aquest article és un recull de notes sobre la biografia intel•lectual de Cassirer. El mètode que l'autora posa en practica pretén ser fidel a l'utilitzat per aquest pensador en els seus treballs sobre història de la filosofia, lligant la vida i l'obra de l'autor. No es tracta d'una biografia asèptica, sinó que té la intenció de reivindicar un pensament que no ha estat assimilat per la cultura occidental i que té molt per oferir a la filosofia contemporània. L'escrit comença amb la constatació d'un fet curiós: Cassirer és un autor molt citat pero poc conegut. Famós i trivialitzat per la seva historia del pensament i per la seva antropologia filosòfica, se l'acusa de tendenciós a l'hora de fer història i tothom s'atreveix a jugar amb el tòpic de l'ésser humà entès com a animal simbòlic. Pero Cassirer no va ser pròpiament un historiador del pensament, ni va oferir una definició de l'ésser humà que pogués ser descontextualitzada del lloc que ocupa en el sistema gnoseologic global, que és un sistema que proposa l'ésser humà com a constructor de la realitat des de la més estricta correlació entre subjecte i objecte: l'ontologia d'aquesta correlació depèn absolutament de la seva gnoseologia, en la més rigorosa fidelitat al metode transcendental del criticisme. La historia del pensament que s'ofereix des d'aquesta perspectiva és la historia d'un problema concret: el problema del coneixement, en el qual totes les formes culturals han de ser considerades. Aquest és el motiu pel qual la filosofia de Cassirer és una filosofia de la cultura, que conjuga sistematicitat i història per a la comprensió de l'ésser humà a través de totes les seves manifestacions, les famoses formes simbòliques. L'autora assenyala la ineficàcia d'aquest concepte, que en el sistema cassirertià es presenta amb una analogia insuportable que no aporta res més que confusió a un discurs que habitualment no presenta més complicacions que les estrictament necessàries; per a la subsanació d'aquesta confusió, es proposa una gradació de sinonims que permet recuperar la validesa d'ampliar el problema del coneixement a tots els hàbits de la cultura. Aquí rau l'aportació més important de Cassirer a la història del neokantisme en particular i de la història de la filosofia contemporània en general: l'apertura de la filosofia de Kant a tots els hàbits de la cultura, a totes les formes de construcció de la realitat. És en aquest sentit que es presenta el pensament cassiretià com la floració del criticisme, sempre des de la més estricta adscripció neokantiana. Aquesta floració suposa la realització definitiva de la vocació d'antropologia transcendental que tingué la filosofia crítica des dels seus inicis. El present escrit explica la gènesi i el desenvolupament d'aquesta antropologia transcendental cassireriana, presentant cronològicament els factors que hi pogueren influir. S'insisteix especialment en el mestratge de Cohen i Natorp i en la influència de la tradició de l'humanisme germànic. S'atenen també qüestions de tipus sociològic i polític, de consideració obligada en l'estudi d'un pensador jueu la biografia del qual fou determinada pel patiment de les conseqüències de l'antisemitisme i del nazisrne. L'autora exigeix l'atenció sobre aquest punt, obviat amb massa freqüència en les histbries de la filosofia del sgle XX. El triomf del nazisme avortà la possibilitat de mantenir el debat que s'havia iniciat als anys vint entre els fenomenòlegs, els neokantians i, a final de la dècada, amb la filosofia de Heidegger, i aquest avortament condemna el neokantisme a la marginació, i la metafísica, novament, a la il•legitimitat crítica. El debat de Davos de 1929 entre Cassirer i Heidegger és presentat en aquestes pàgines com el preludi dels esdeveniments posteriors. Una reflexió sobre l'humanisme casirerià serveix de conclusió i resum a aquestes pàgines que requereixen la reintroducció del neokantisme en els debats contemporanis, tot considerant aquest corrent com una altemativa necessària a la feblesa del pensament actual.