Modernització tècnica i arquitectura a Catalunya 1903-1929

La tècnica (el seu poder transformador, però també la fascinació que produeix) és al centre dels debats culturals de principis de segle XX, també als de l'arquitectura. Així, en el cas català, dins del programa cultural noucentista la tècnica jugarà un paper nuclear en la seva tasca modernitzadora i "civilitzadora". Per a copsar l'impacte d'aquestes idees, la tesi desenvolupa tres eixos de recerca paral·lela: a/ sobre l'utillatge mental de l’arquitecte (la seva formació, la recepció del debat forà en revistes i congressos internacionals o l'excursionisme); b/ sobre l’imaginari col·lectiu del catalanisme (el fet vernacle en la transformació del camp català, les propostes per a una "casa" per a la classe mitja i el darrer resplendor d'una arrelada "construcció catalana") i la seva acció política (els conflictes entre noves i velles institucions); c/ sobre la transformació del sector de la construcció (el taylorisme, la introducció del formigó armat i l'assimilació de les estructures d'entramat). En resum, entre 1903 i 1929 es produeix una profunda modernització tècnica de l’arquitectura, malgrat la seva empremta hagi estat mig esborrada pels fets polítics posteriors (dues dictadures i una guerra) i el llarg cicle econòmic depressiu 1929-1952. La técnica (su poder transformador, y aún más la fascinación que genera) está en el centro de los debates culturales de principios de siglo XX, también en los de la arquitectura. En el caso catalán, en el marco del programa cultural "noucentista" la técnica jugará un papel nuclear en su misión de modernización y de "civilización". Para medir el impacto de estas ideas, la tesis desarrolla tres ejes de investigación paralela: a/ sobre el utillaje mental del arquitecto (su formación, la recepción del debate exterior en revistas y congresos internacionales o el excursionismo); b/ sobre el imaginario colectivo del catalanismo (el hecho vernáculo en la transformación del campo catalán, las propuestas sobre una "casa" para las clases medias y los últimos destellos de una enraizada "construcción catalana") y su acción política (los conflictos entre nuevas y viejas instituciones); c/ sobre la transformación del sector de la construcción (el taylorismo, la introducción del hormigón armado y la asimilación de las estructuras de entramado). En resumen, entre 1903 y 1929 se produce una profunda modernización técnica de la arquitectura, aunque su huella haya sido medio borrada por los hechos políticos posteriores (dos dictaduras y una guerra) y el largo ciclo económico depresivo 1929-1952. Technique (with its power to transform and the fascination it produced) was at the centre of cultural debates and those concerning architecture at the beginning of the twentieth century. Within the framework of the cultural programme of "Noucentisme" in Catalonia, technique was to play a fundamental role towards modernization and social and cultural development. For a better understanding of the impact these ideas yielded, the thesis develops three lines of parallel research: a/ on the mentality of the architect (his formative years, the acknowledgment of the debate taking place abroad through magazines and international conferences or through scientific outings); b/ on the collective representations of the Catalan identity (the vernacular facet in the transformation of the Catalan countryside, the proposals for a "house" for the middle class and the final rays of a deep rooted "Catalan construction") and its political action (the conflicts between the new and the old institutions); c/ on the transformation of the construction sector (Taylorism, the introduction of reinforced concrete and the assimilation of the steel skeleton). To sum up, between 1903 and 1929 a profound modernization in architectural technique took place despite the fact that many of its signs have been partially erased by the political events that followed (two dictatorships and a war) and a long period of economic depression between 1929-1952.