L’evolució del model lingüístic de Pompeu Fabra (1891-1933)

Durant l’«etapa de contestació» (Murgades 2018), Pompeu Fabra defensava un model lingüístic basat en el català oriental i, més concretament, en el dialecte barceloní, dialecte que considerava superior tant pel pes demogràfic com per ser un dels més allunyats del castellà (Lamuela & Murgades 1984; Ginebra & Solà 2007). Tanmateix, en l’«etapa d’institucionalització» (Murgades 2018), Fabra evoluciona cap a un model de llengua composicional i polimòrfica, en què té en compte els altres dialectes (Lamuela & Murgades 1984; Ginebra & Solà 2007). Aquest article analitza, a partir de la morfologia, l’evolució del model lingüístic de Fabra des del 1891, amb l’Ensayo, fins al 1933, amb la 7a edició de la Gramàtica catalana, partint de la idea que en les obres de l’inici el model és barcelonocèntic i a les obres del final evoluciona cap a un model polimòrfic. En conseqüència, l’evolució la podrem trobar no només en l’abandonament de les formes del barceloní col·loquial, sinó per l’augment de referències a formes d’altres dialectes, avalades sempre per la tradició de la llengua antiga.